martes, 4 de diciembre de 2012

50 PROGRAMES / 50 TEMES

A Bad Music estem de celebració. Commemorem els nostres 50 primers programes amb una emissió i una llista ben especials. Ah, i amb una festa, avui, al club Jazz Man (més informació aquí)

Foto: http://towerofmeaning.blogspot.com.es/

Sembla mentida, però a poc a poc hem arribat al número 50 de Bad Music Jazz. Qui ho havia de dir, oi? Doncs sí, després de passar per Ràdio L'Hospitalet, per la plataforma Ivoox i, des del passat més de setembre, pels micròfons d'Scanner FM, els que fem aquest humil espai de ràdio podem presumir d'haver enregistrat més de 50 hores de programació, amb centenars de cançons, desenes d'exclusives i, sobretot, més d'una cinquantena de convidats, cada un d'ells amb la seva mùsica, la seva història, el seu particular univers... Des d'aquí no podem fer altra cosa que recordar-nos de la gent de Bad Music, del Joan Ventosa, el José Luis Martín, la Paula Castro, la Mónica Fernández i el Manolo López Poy, els quals no només no ens van engegar quan els vam proposar de posar en marxa aquesta enderga, sinó que s'hi han deixat la pell perquè podem fer-la. A ells el nostre més sentit agraïment. I també als tècnics —el José Manuel Abadías, el David Camilleri i els propis José Luis i Mónica—, a la gent de Scanner FM —el Carlos Medina, el Bruno Sokolowicz, Jordi Herrero, el David i, en general, l'equip de la casa—, als músics i als seus representants, ja que sense ells no hi haria res de tot això, i a tu, que ens escoltes cada setmana. 
Foto: http://www.sashafrerejones.com/
I per cel·lebrar aquesta bona nova, hem convidat a músics, periodistes, programadors, etc que han passat pels nostres micròfons perquè treguin el melòman que porten a dins i ens proposin un tema musical especial per a ells, i entre tots fagin una llista de reproducció també molt especial.
A continuació podreu gaudir d'aquesta primera part de la llista "50 programes - 50 temes" confeccionada por totes les persones que d'alguna manera ens han ajudat a tirar endavant aquesta aventura radiofònica. ¡Moltes gràcies a tots!
També podreu conèixer de primera mà per què han escollit el seu tema. L'ordre és completament aleatori.

Text: Olga Àbalos i Martí Farré.

LLISTA DE REPRODUCCIÓ BMJ 50T-50P (1a part). Inclou les peces següents:


1.- CARLOS FALANGA (bateria):
-"Stella by Starlight", al disc de Miles Davis The Complet Concerte 1964 (Columbia, 1992)
«Elijo "Stella by Starlight", la version del disco The Complete concert 1964, de Miles Davis, porque hay un momento (mín 1:50) que Miles toca un par de notas y se escucha del publico un grito que me pone la piel de gallina. Dicen algunos que el que grita es Dizzy Gillespie. Quien sabe...»

2.- ALBERT CIRERA (saxofonista, tenora i violinista): 
-"Block and Docs", al disc  de Bill McHenry Graphic (Fresh Sound New Talent,1999)
«El tema es preciós, com desenvolupen els solos. El solo del Bill el vaig transcriure per a una classe de l'Agustí i vaig descobrir que no calia fer cortxeres per fer "jazz". També l'he escollit sobretot per el crit que fa el Bill a mig solo seu: és algo més que música, és un viatge...m'encanta.»

3.- PACHI TAPIZ (crític, director de Tomajazz.com): 
-"Composition 40B" del disc d'Anthony Braxton Quartet (Dortmund) 1976 (hat ART, 1991). 
«Está dedicada a Lou Donaldson y es una conjunción magnífica de su lenguaje propio con la inmediatez del hard-bop pasado por su tamiz. Podrían haber sido también algunas de sus versiones con su cuarteto de standards o la bestial versión de "Be Bop" de su Charlie Parker Project, pero me quedo con este temazo de mister Braxton.»

4.- AGUSTÍ MARTÍNEZ (saxofonista i clarinetista): 
-"Out of Nowhere", de Charlie Parker (s) , Miles Davis (tp), Duke Jordan (p), Tommy Potter (cb), i Max Roach (bat), enregistrada el 4 de novembre de 1947.
«Hi ha molts tracks d'aquest tema i aquest és que el que més m'agrada i el que té sentit per mi. Aquí va començar tot [per mi], cap a l'any 1976, un autèntic trasbals per els sentits en un moment (16 anys) que estàvem tan orfes de cultura. Més tard, escoltant l'original, vaig entendre la frase aquella de "no és el que es toca sinó com es toca "».

5.- DAVID MENGUAL (músic, contrabaixista, pianista): 
-"Black Market", del disc de Weather Report homònim (Columbia, 1976)
«Black Market" de Weather Report. El primer cop que vaig escoltar aquest disc vaig alucinar molt amb el só del grup, la música i sobretot , amb el Jaco!"

6.- JOAN CORTÈS (fotògraf):
-"Chloe and the Pirates", del disc de Soft Machine Six (CBS, 1973)
«Motiu: Per la senzilla raó que després de 40 anys encara em segueix pessigant, em segueix transportant. De fet tot el disc és una doble joia.»


7.- VICTOR CORREA (trombonista): 
-"You Made Me Feel So Young", del disc de Frank Sinatra i Count Basie Sinatra at The Sands (Reprise, 1966).
"Escojo en realidad un disco y no un tema en concreto: At The Sands Frank Sinatra Count Basie. Fue un disco que me rescató cuando llegué a Barcelona. Lo estaba pasando fatal. Y uno de los temas de ese disco, "You Made Me Feel So Young" se convirtió en "nuestra canción" mía y de  mi expareja. Fué un disco que me rejuveneció".

8.- AUGUST COROMINAS (un dels tres socis del club Robadors 23, al Raval barceloní):
-"Everything Happens To Me", cantanda per Nat King Cole. 
«La lletra es superdepriment però tractada amb un humor exquisit i finíssim i tracta sobre aquells enamoraments difícils que tots, tard o aviat, hem tingut i ens han fet ballar el cap:

I make a date for golf
You can bet you life it rains
I try to give a party
And the guy upstairs complains
I guess I'll go thru life
Just catchin' colds and missin' trains
Ev'rything happens to me.
(...)

I've telegraphed and called
I sent an air mail specialtoo
You answer was goodbye
And there was even postage due
I fell in love just once
And then it had to be with you
Ev'rything happens to me".»

8.- ARECIO SMITH (teclista):
-"Sookie Sookie", de Grant Green (escolteu per què al programa número 49, aquí)

9.- JACK TORRANCE (crític musical):
-"Gran Bazaar", de Guana Padano (escolteu per què al programa número 49, aquí)

10.- BERNAT FONT (pianista)
-"On The Sunny Side Of The Street", intepretada per James Booker al disc New Orleans Piano Wizard: Live! (Rounder, 1977).
«L'escullo perquè és per a mi un model de perfecte eclecticisme i d'amalgamar tradició i un estil molt personal, igual que passa amb Peterson. És un enregistrament en directe, un piano sol (amb una sorpresa vocal al final) i, tot i la senzillesa de l'arranjament, té un groove i una força incomparables. Posada a volum suficient quan els ànims musicals baixen... et reconcilia amb l'instrument a l'instant.»

11.- JUAN DE DIEGO (trompetista)
-"Love for Sale",  interpretada pel sextet de Miles Davis al disc Circle in the Round (Columbia, 1979).
«Tenint en compte que la meva infantesa i que per "culpa" del meu germà la vaig passar escoltant jazz, també rock sinfónic i coses així, peró sobre tot jazz, escullo el tema "Love For Sale", a càrrec del grandiós sextet d'en Miles (Coltrane, "Cannonball", Evans, Chambers i Cobb).
Sempre que el torno a posar m'evoca aquells instints (més que olors o colors, son sensacions) que sense tenir ni punyetera idea de música alguna cosa em passava per a dins. La peça comença amb uns acords d'Evans i després entra la resta del trío i... oh Miles! harmonia en ristre, ens ensenya com tocar una melodía d'una altra manera. La hòstía, ¡oye! Després, els monstres del grup van fent un solos memorables.
Me'n recordo que a les notes de l'LP doble Circle in the Round, el cronista deia que era evident que Cannonball estava enamorat (i jo m'ho creia) i que en canvi Trane es perdia en els canvis (ja!).»

12.- ENRIQUE TURPIN (crític musical a Cuadernos de Jazz)
-"Tinkle Tinkle", de Thelonious Monk, i "Gee baby ain't I good to you", de Stanley Turrentine and the 3 Sounds (escolteu per què al programa número 50, aquí)

13.- PABLO SELNIK (flautista i cantant)
-"Kill Your Mather, Rape Your Dog", del disc de Dying Fetus Killing On Andrenaline (Morbid Records, 1998).
«A banda de ser un dels meus grups preferits a l'adolescència, i d'haver escoltat els seus discos tant com els de coltrane, aquest tema en concret és el primer que vam versionar amb un dels meus projectes que més m'estimo, el duet amb en marco mezquida. Vam transcriure el tema i hi hem tocat molt i molt a sobre. De fet, en uns quants bolos el vam arribar a fer en directe, tant tocant a sobre el CD com fent la versió nosaltres sols. Espero que us agradi!»

14.- ROGER ROCA (periodista musical, crític a El Periódico de Catalunya i director del programa de TVC Sputnik)
-"Beauty is a Rare Thing", del dis d'Ornette Coleman Quintet This is Our Music (Atlantic, 1961) (escolteu per què al programa número 50, aquí).

15.- MARCEL·LÍ BAYER (saxofonista)
-"Days That Used To Be", del disc de  Neil Young Ragged Glory (Reprise, 1990).
«És un dels meus discs preferits, durant molt temps només podia escoltar això (fa més de deu anys, hehe), en especial arran d'un documental que van fer d'ells i que em va deixar profundament impactat quan em decidia a ser músic.»

16.- ALFRED ARTIGAS (guitarrista) 
-"Longina", de María Teresa Vera.
«Em molen les veuetes que es fan l'un a l'altre, l'arranjament... i em fa pensar en la part maca de Cuba."

17.- PERE PONS (periodista musical, director del programa "L'home del jazz", a Ràdio 4, i programador de la sala Jamboree) 
-"Como baila Marieta", de Faustino Oramas "El Guayabero"
"Escullo aquesta cançó perquè la improvisació en el cant tot fent dècimes del segle XVIII demostra que el jazz vocal ja existia en l'època del barroc caribeny."

18.- CHEMA GARCÍA MARTÍNEZ (crític musical a El País i Cuadernos de Jazz)
-"For All We Know", del disc de títom homònim de Bluesiana Triangle (Windham Hill Records, 1990).
"Esta canción me devuelve a mi estado de ánimo preferido, la melancolía. El disco es horrible, pero nos permite escuchar a Art Blakey cantando, lo que es toda una experiencia."

19.- FERRAN ESTEVE (traductor i periodista musical, col·labora a BBC3 i al programa de ràdio El Club de Jazz)
-"Question and Answer", del disc de títol homònim de Pat Metheny (Geffen, 1990).
«La sessió del quartet del Metheny / Roy Haynes al Palau de la Música el 1993 va ser el primer concert internacional que vaig veure, i van tocar el tema "Question and Answer"... Amb el temps, he acabat entrevistant a 3 dels 4 músics que van tocar aquella nit... I només em queda el McBride.»

20.- CELESTE ALÍAS (cantant)
-"I Get Along Without You Very Well", interpretat per Nina Simone al disc Nina Simome and Piano (RCA, 1969) (escolteu per què al programa número 50).

21.- DAVID PASTOR (trompetista)
"Right Now!", de Charles Tolliver (escolteu per què al programa 50 i, ATENCIÓ!, una versió en primícia d'aquet tema del proper disc de David Pastor. Aquí).

22.- FERRAN AMADO (periodista musical a Enderrock, ideòleg del projecte Blackcelona):
-"My Funny Valentine", interpretada per Chet Baker
«La veritat és que el que proposeu és molt difícil perque hi ha moltes cançons que han marcat la meva vida, però posiblement hi ha una que és més especial que les altres i aquesta és "My Funny Valentine" de Chet Baker.
Destaco tota la seva obra perquè va ser un dels primer trompetistes que vaig escoltar a casa quan era petit, quan el meu pare (trompetista professional i ja retirat) ens posaba els discos de jazz els diumenges al matí i em va marcar molt... D'aqui la meva passió pels instruments de vent i pel so de la trompeta... I per tot en general, pel que va representar per mi, per ser una icona del jazz, per tenir una vida molt dura, per la seva sensibilitat musical, per la seva elegància, per la seva dolça amargura, perqué sí i per ser un dels que em va fer descobrir el jazz i pel que ha representat pel món de la música popular.» 

23.- JOSEP MESTRES (director del festival Atacdejazz, a Tàrrega, i President de l'Associació de Festivals de Jazz de Catalunya - AFEJAZZ).
-"In France They Kiss On Main Street", del disc de Joni Mitchell Shadows and Light (Asylum, 1980).
«El meu tema és "In France They Kiss On Main Street ", de Joni Mitchell, especialment la versió en directe a Shadows and Light. Per què? Primer perquè a mi m’agradaria viure a qualsevol cançó de la Joni Mitchell. I també perquè aquest disc encara m’agrada com la primera vegada que vaig escoltar-lo.»

24.- ROSA GALBANY (agent a Galbany Produccions):
-"Get Ready", del disc de títol homònim de Rare Earth (Motown, 1969).
«Perquè va ser el meu 1r LP, regal del meu germà i es el tema estrella de les meves sessions de discjòquei.»

25.- ANDREU VILAR (vibrafonista):
-"Porto Balseiros", d'Andreu Vilar.
«Hay muchos standars que me gustan muchísimo y que son especiales. Pero yo propongo "Porto Balseiros", es mi primera composición. Es un tema escrito durante mi estancia en Portugal, un poco dedicado a todos mis compañeros portugueses, especialmente a Nuno Ferreira uno de los profesores que me animó a escribir mi propia música y por supuesto a todos los buenos recuerdos que tengo de la ciudad de Oporto. Balseiro es el nombre de las inmensas barricas donde guardan el vino de Porto durante más de ¡¡¡30 años!!!»

miércoles, 14 de noviembre de 2012

URBAANJAZZ FA 10 ANYS

El llegendari portal que recull l'agenda jazzística de Barcelona celebra avui el seu 10è aniversari amb una festa al Café Royale · Nicolas Point, el creador d'aquest web, ens parla d'aquesta fita en aquest apunt

Quan Nicolas Point, ideòleg, creador de la web Urbaanjazz, va arribar a Barcelona ara fa més d'una dècada  va adonar-se que a diferència d'altres capitals europees, la ciutat no tenia una agenda comuna pel que fa a les actuacions en viu de jazz i músiques afins. Explica que havia d'anar local per local recollint els tríptics de la programació per a saber què s'hi coia. Per facilitar-se la vida va decidir usar els seus coneixements de programador informàtic i crear una agenda digital on-line que li servia gairebé com a agenda personal. La web la van anar descobrint altres aficionants del jazz, i gràcies al boca orella, ben aviat es convertí en una referència.

Ara, 10 anys desde la seva creació, Urbaanjazz és un projecte més que consolidat que ha anat avançant en forma i en continguts. Amb un servei setmanal de newsletter, descomptes en l'entrada per algunes actuacions i possibilitats d'edició on-line per a que els propis músics i aficionats puguin actualitzar ells mateixos l'agenda amb noves actuacions o corregir la informació publicada. D'aquesta manera la web s'assegura que ofereix sempre la informació més actualitzada possible sobre la vida noctura d'una ciutat, Barcelona, en què constantment apareixen i desapareixen espais per tocar, i també d'altres poblacions de Catalunya i de la ciutat de València. En els darrers mesos el web fins i tot ha organitzat trobades dels seus seguidors per veure concerts.

Per cel·lebrar la seva primera dècada de vida, Point ha preparat una nit molt especial, avui, al club Café Royale, a Ciutat Vella, amb la següent programació:

21:30: Jordi Berni Trío
22:30: Whoookam de Dani Dominguez
23:30: Jose Alberto Medina & Xavier Casellas Quartet
24:30: jam session a càrrec de Dani Dominguez
Fi de festa amb el Dj Fred Guzzo

Des de Bad Music Jazz vam voler fer-li algunes preguntes sobre aquesta festa d'aniversari i el projecte d'Urbaanjazz al mateix Nicolas Point, que ha escollit el tema "Afro Centric", de Nelson Project —inclòs en el disc Mode Joe. Vol.2 (Quadrant, 2012)— com a banda sonora per a aquesta entrevista:





1.- Què és UrbaanJazz? 

  Urbaanjazz - Quees? by badmusicjazz

2.- Què destacaríes d'aquest 10 anys d'existència d'UrbaanJazz?

  Urbaanjazz - "lomasdestacadodeestos10años" by badmusicjazz

3.- Alguna novetat destacable de cara al futur?

  Urbaanjazz - Elfuturo by badmusicjazz

Text: Olga Àbalos

lunes, 17 de septiembre de 2012

UN NORD DIFERENT


El 12è Festival de Jazz de Girona va arrencar ahir amb un concert de Benny Golson.

Amb la presència ahir del llegendari saxofonista Benny Golson i el seu quartet titular —única actuació a Espanya de la seva actual gira amb aquesta banda— va arrencar ahir el 12è Festival de Jazz de Girona. Elisabet Raspall & Chris Cheek, Jeff Ballard Fairgrounds, David Soler i Duot són algunes de les propostes d’un certamen que cerca l’excel·lència per sobre de la suposada aposta segura. És un certamen que us explicarem aquesta setmana en el primer programa de la nova temporada de Bad Music Jazz, a Scanner Fm.  

Benny Golson ahir a Girona   Foto: Festival de Jazz de Girona
Si hi ha alguna àrea a la península farcida de festivals de tota mena i condició sens dubte és la de les comarques gironines. De Perelada a Sant Llorenç de la Muga, de març a octubre, casinos, places, jardins, platges, ermites prepirinenques, lleres o pantans semisecs acullen certàmens de pop “independent”, lied, cançó, poesia o glories tronades de la cançó lleugera. I amb tanta oferta hom anhela una trobada de petit-mig format dedicada al jazz en tots els seus vessants, poc concessiva —per no dir gens— i cuinada des l’estimació a aquest gènere diví. Una cita que, a més, aposti clarament per promoure tan les propostes més engrescadores del jazz internacional com les del jazz subterrani de casa nostra i, ah, amb la visita d’algun tòtem del jazz de tots els tems. És el que succeeix habitualment a la ciutat de Girona durant les primeres setmanes de tardor, a través d’un festival amb 11 edicions a l’esquena, per on han desfilat figures de la categoria de Bill Frissell, Joachim Kühn, Ken Vandermark amb Havard Wiik, Ron Carter, Brad Mehldau, The Bad Plus, Steve Swallow, Carla Bley, Romano-Sclavis-Texier i, a nivell nacional, Augstí Fernández, Giulia Valle, Vicenç Solsona, Celeste Alías o, com no, el Girona Jazz Project.
Enguany, tot i el jou de les obscenes retallades i apujades de l’IVA, el festival gironí presenta un cartell tal vegada més modest que el d’altres anys, però sense perdre pistonada. “Girona inspira jazz” diuen a la seva propaganda.

Clàssics, contemporanis, rars i popjazzistes
A banda de la visita estel·lar de Benny Golson, el certamen gironí ofereix la revisió de l’obra de dos grans clàssics de la història del jazz: Carme McRae (23 de setembre) i Thelonious Monk (26 de setembre). El duet conformat pels gironins Irma Gala (veu) i Àlex Carbonell (piano) presentarà una selecció de peces de la controvertida vocalista. Per la seva banda, el trio format per Guillem Callejón (guitarra), Jordi Mestres (contrabaix) i Ricard Parera (bateria) interpretarà un curiós homenatge a Thelonious Monk en formació de guitar trio.
Elisabet Raspall i Chris Cheek   Foto: www.elisabetraspall.com
El primer plat fort —després del concert inaugural, es clar— serà el duet conformat per Chris Cheek, al saxo, i Elisabet Raspall, al piano (19 de setembre). Companys de viatge, Cheek ja va col·laborar amb Raspall al disc Triangles (Fresh Sound New Talent, 1996). Va repetir el 2010 amb el disc Plujazz (Raspall Records) i, recentment, en el CD a duet El petó / The Kiss (Raspall Records), que presentaran a Girona. Paisatgístic, preciosista i parsimoniós són alguns dels adjectius que, en certa manera, defineixen la música sensorial que practiquen Raspall i Cheek. El petó és un treball que evidencia la forta complicitat entre la pianista referent del jazz nacional dels 90 —i actual— i el músic de la generació revelació de la ciutat dels gratacels durant els 90, col·lega de Kurt Rosenwinkel, Joge Rossy i Seamus Blake, entre d’altres.
Jeff Ballard   Foto: Lourdes Delgado (MW Artist Management)
Un altre figura representativa de la lleva dels 90 és Jeff Ballard, bateria que hem pogut escoltar darrerament al Jamboree en companyia de Lionel Loueke i Miguel Zenón, i com a membre del grup Fly. A la sala La Planeta (27 de setembre) compareixerà amb el projecte Fairgrounds —completat per Lionel Loueke, a la guitarra, i Anders Christensen al contrabaix—. Cercador de noves sonoritats, creador de polirítmies sorprenents, juganer amb el món de la percussió “ètnica”, Ballard, referència obligada per a molts bateries, obsequia a la parròquia amb una descàrrega rítmico-melòdica de proporcions gegantines. És la mateixa andanada subtil que ha posat i posa al servei de Brad Mehldau, Joshua Redman, Guillermo Klein o Mark Turner.
Duot   Foto: Hot Blues Igualada
En capítol de rars —entenent per “rar” tot allò que no s’ajusta als principis de l’ortodòxia jazzística, que des de Bad Music Jazz repudien de forma activa— cal esmentar un parell de propostes singulars: Frankament (28 de setembre), un solo de guitarra de David Soler amb tota una munió d’efectes de tot tipus, i Duot (30 de setembre), el duet free d’Albert Cirera (saxo) i Ramon Prats (bateria), amb un nou disc al sarró, Cactus (Repetidor). Si l’un, Soler, recorre als enginys de l’electrònica per forjar el seu particular univers sonor, farcit de registres entrecreuats, els altres, Duot, dialoguen en forma d’udols, grinyols i xiuxiuejos des de la més absoluta nuesa. Ambdues són propostes de risc, representatives dels diferents accents de la nostra escena perifèrica.
El festival acabarà amb el grup Verd I Blau (4 d’octubre), proposta amable de pop jazz a les mans d’un combo amb la novíssima saba del jazz català. Encapçalat pel baixista banyolí Vic Moliner, Verd I Blau reuneix un seguit de músics joves en alça: la cantant Judit Nedermann, el guitarrista Adrià Plana, el pianista Xavi Torres i el bateria Andreu Moreno. Presentaran Un fràgil corall (autoeditat), amb lletres de Sandra Prat i el propi Moliner.
A Bad Music Jazz us oferirem una entrevista amb Francesc Ubanell, director del certamen i membre també del Girona Jazz Project. Serà en la primera emissió de la segona temporada de Bad Music Jazz, aquesta setmana.
Més informació sobre el certamen aquí.

Text: Martí Farré.

jueves, 6 de septiembre de 2012

MAAL ENSEMBLE, POCKET CONCERTS #11

Amb l'estrena de la segona temporada de Bad Music Jazz a Scanner FM, tornen els "concerts de butxaca" al Centre Cultural Collblanc - La Torrassa (L'Hospitalet). 

El proper 21 de setembre, el saxofonista i clarinetista Agustí Martínez (Barcelona, 1960) ens presentarà una nova metamorfosi del Maal Ensemblre, el projecte que des de 2003 usa com a banc de proves personal per anar explorant la combinatòria entre la música composada, la improvisació lliure i la improvisació conduïda. 

El mateix músic recorda els inicis de la formació. "El grup va néixer per fer un concert puntual i érem, crec, el Jose Luis Redondo, Jaume Vilaseca, David Parras,... En un principi la meva idea era intentar que en el grup hi haguessin músics que també fossin compositors per tocar la música de tothom, però al final ha acabat sent només la meva música. I des de llavors he anat usant el grup cada cert temps". I també desde llavors han anat passant tota mena de músics que han anat encaminant la música en aquell espai indefinit però ric on conflueixen el free jazz, la  música contemporània i la improvisació.


La versió que ha preparat Martínez pel Pocket Concert #11 estarà formada per un quartet de cordes amb Joan Gerard Torredeflot (violí), Noemi Rubio (violí), Laura Resina (viola) i Alba Haro (violoncel), quartet que ja l'ha acompanyat en anteriors ocasions, pel bateria Daniel Levy, un altre habitual col·laborador, a més del propi Martínez al saxo alt, al clarinet i a la direcció.“Aquesta vegada he afegit la bateria perquè el so no quedi tan condicionat per la presència de les cordes, que donen la sensació més de música contemporània que de free jazz”, explica el saxofonista, qui confessa que cada vegada tendeix a voler tocar i composar amb "menys notes" i cita a Morton Feldman com a compositor de referència en aquest procés. "La bateria tant pot fer de percussionista com també tenir una vessant més de free jazz, i així aquest toc [de jazz] no es perd”.

Els Maal Ensemble interpretaran dues peces escrites - una d'elles anomenada "Pocket movie", ja interpretada anteriorment només en formació de quartet de cordes - i la resta de concert estarà basat en la composició dirigida mitjançant el llenguatge del "sound painting", que Martínez va adoptar després de participar en la orquestra de Walter Thompson, ideòleg d'aquest sistema de signes, i que al llarg dels anys ha anat adaptant en funció de les necessitats de cada composició i afegint-hi signes de la seva pròpia collita.

Per cert, què significa Maal Ensemble? "Estava esperant a que em fessis aquesta pregunta! Doncs 'Maal' significa 'Música Arriesgada Abierta y Libre'. També pot ser "Música Aleatoria...' Pot significar moltes coses...", aclareix Agustí Martínez qui reconeix tota una declaració d'intencions del que vol i pretén ser aquesta formació en el nom que va triar ara ja fa gairebé 10 anys. 

Text: Olga Àbalos.
Fotos: Maal Ensemble.

jueves, 9 de agosto de 2012

ATACDEJAZZ’12. DISSABTE 28 JULIOL: TOTES LES MÚSIQUES


SERGI SIRVENT OCTOPUSSY CATS
Sergi Sirvent  (piano i composició), Voro García (trompeta i fiscorn), Hugo Astudillo (saxos alt i soprano), Albert Cirera (saxos tenor i soprano i tenora),Pau Domènech (clarinet baix i flauta), Jaume Llombart (guitarra elèctrica i acústica), Jordi Gaspar (contrabaix) i Jordi Gardeñas (bateria)
+ GRANDMIXER
Marc Ayza  (bateria), Core Rhythm (mc) i Tom Warburton (contrabaix i electrònica)
+ MARC AYZA DJ.
Marc Ayza (discjòquei)

Dissabte 28 de juliol de 2012. Espai Can Colapi (Tàrrega). Atacdejazz’12


Sergi Sirvent Octopussy Cats
Els festivals tenen sentit si serveixen per oferir propostes arriscades, originals i, sobretot, difícils de gaudir en programacions estables. Pocs són, però, els certàmens que, com l’Atacdejazz, s’atreveixen a defugir del clixé, de l’aposta segura, i posen l’escenari al servei de projectes com els Octopussy Cats del camaleònic Sergi Sirvent, una banda conformada per mestres de diverses procedències i generacions del nostre jazz, en tots els casos bregats a l’off-off de l’escena comtal. I si algú creia que un octet amb melodies penetrants, canvis sobtats, passatges dissonants i estructures recargolades podia espantar a la concurrència targarina —o a la de qualsevol altre indret allunyat de les catacumbes jazzístiques—, es va equivocar del tot: l’actuació octopussiana va coincidir amb un dels moments més concorreguts —i celebrats— del festival.

Va arrencar amb “Jocs de paraules”, peça inspirada en l’univers del free jazz clàssic, amb tirallongues rítmico-melòdiques que avançaven a les palpentes. Una delícia tronadora que va precedir la interpretació de temes com el celebrat “Interlúdic”, d’estètica obscura i ritme ondulant, “Ode to the listener”, amb reminiscències mingusianes, “Primera feira”, d’aire tropical, o la swinguejada ad-hoc “Concèntric”. Com una immensa baluerna, l’olla sirventiana contenia ingredients procedents tan de la música contemporània com del jazz perifèric o la tradició del bigbandisme clàssic. En tot cas destacava per l’acurat embolcall sonor de les seves composicions farcides de timbres suggeridors, les cadències progressives amb les que avançaven les diferents peces i, sobretot, l’aire orquestral de la proposta. En aquest sentit, cal destacar el paper dels solistes, allunyats de qualsevol tipus de facècia. Tan el bufadors Albert Cirera –que va alternar el saxo alt amb el soprano i la tenora-, Hugo Astudillo, el clarinet baix Pau Domènech i el trompetista Voro García, el guitarrista Albert Llombart , el quatrecordista Jordi Gaspar, el bateria Jordi Gardeñas i el propi Sirvent van interpretar solos de concepte, a partir de determinats motius i en benefici de l’estètica de cada composició.
Octopussy Cats és una de les apostes més majestuoses dels darrers temps del nostre jazz, una proposta gens concessiva, oberta en totes les accepcions del diccionari. No en va, el mestre Sirvent va definir un dels temes com un intent de fer presents “totes les músiques”.


Collage negroide
Grandmixer
Un cop sec de caixa va marcar l’inici de la segona sessió de la nit, protagonitzada pel trio format per Core Rhythm, a la veu, Tom Warburton, al contrabaix i enginys electrònics, i Marc Ayza, a la bateria. Plegats signen el projecte Grandmixer, en el qual descobrim facetes noves de dos dels seus integrants: Core Rhythm, que sense renunciar a la declamació gairebé teatral del seu discurs rapejat, accelera el ritme de les seves rimes i actua a mode d’un clàssic mc, és a dir, dempeus i agitant el micro; i Tom Warburton, que explota la seva vena de discjòquei, tot combinant el contrabaix amb el maquinisme —de maquinetes, s’entén—. Per a Marc Ayza el projecte Grandmixer tal vegada representa una clau de volta més en la tasca d’ajuntar el jazz amb  les tendències més contemporànies de la música afroamericana —el hip hop en tots els seus vessants— o, simplement, en demostrar-nos que l’etiquetatge, la segregació i la categorització són una entelèquia arbitrària quan parlem de música negra.

A mode pràcticament de collage, la música de Grandmixer combinava el pols enèrgic del groove amb el so cadenciós d’un contrabaix cantaire, bases samplejades i el to extravertit del mc Rhythm. Capes que es sobreposaven de forma capritxosa, amb detalls propis de la cultura afroamericana —amb, per exemple, fragments de discursos del reverend Martin Luther King—. El volum i la impedància sonora eren un altre dels trets distintius de la proposta, així com la creació i combinació de patrons rítmics sorprenents. Ritmes ballables però amb petits detalls d’exquisidesa, com per ser apreciats des de la cadira —o des de la barra—.

Entre els moments més brillants del concert cal esmentar la part central de la sessió, quan es va despullar la música dels recursos pregravats i de sobte Grandmixer va esdevenir un trio, diguem-ne, sense instrumentació harmònica. Fou llavors quan Warburton i Ayza van confirmar al respectable el que ja sabíem: que són una magnífica base rítmica, i més si l’assaonem amb el to imprecatiu del vocalista Rhythm. Es va tractar d’un instant brillant que tanmateix va restar un pel desdibuixat per la resposta poc entusiasta d’una afició tal vegada més avesada a escoltar amb parsimònia i deteniment —el públic seia al voltant de tauletes que reproduïen l’ambient de club— que no pas a llevar-se i moure el tafanari. Una proposta tal vegada desubicada que tot i així va seduir a quatre noies que no van parar de ballar durant tot el concert.

Ballar i fruir del pols magnètic de la música negra va ser l’objectiu de la darrera activitat de l’Atacdejazz’12: una sessió de ball amb Marc Ayza fent de discjòquei. El bateria va substituir les baquetes pels plats de la taula de mescles i va punxar una selecció de la seva ingent discoteca, mentre en una pantalla lateral es projectaven delícies com “Los héroes de los Sitios de Zaragoza”. Va ser llavors quan a l’espai Can Colapi es va reproduir un trist clàssic de les pistes de ball: les noies ballaven amb desimboltura mentre els nois més tímids —la gran majoria— s’arreplegaven a la barra o seien a les tauletes, consumien de forma desaforada i miraven de refiló les evolucions de la pista de ball. Un fenomen que, com la música de referències múltiples que Marc Ayza practica i punxa, és propi de moltes èpoques, llocs i circumstàncies.   

Text: Martí Farré.    
Fotos: Atacdejazz.     

lunes, 6 de agosto de 2012

ATAC DE JAZZ'12. DIVENDRES 27 JULIOL: REVOLTES DEL JAZZ MODERN

El certamen jazzístic de Tàrrega torna a celebrar-se després d'un any en blanc amb una programació eclèctica, elèctrica i amb un cert risc, apostant per donar primeres oportunitats a nous projectes de músics catalans.

Mentre la ciutat de Londres estrenava els seus Jocs Olímpics i la gran majoria de les llars dels 17.000 habitants de Tàrrega ho veien per televisió, el modest però voluntarios Atac de Jazz de Tàrrega encetava la seva 8a edició sobre la sorra de l'espai Can Colapi després d'un any en blanc. Sens dubte la cita olímpica va restar espectadors a aquesta primera jornada del festival, però aquest fet no va esborrar el somriure a la gent de l'organització, encapçalada per Josep Mestres, que després de les dificultats burocràtiques i pressupostàries que han patit des que van haver de cancel·lar l'edició del 2011, quan tota la programació ja estava confirmada, havien aconseguit que de nou els músics pugessin sobre aquell escenari a l'aire lliure. I ho han fet amb una aposta pel futur amb una programació que és tota una declaració d'intencions. Sense conformismes.

  

Divendres 27 de juliol: Cirera & Tres Tambors / Trakas / Frankament David Soler

I en mig d'un cert retard horari i un ambient distès que convidava a oblidar-se del rellotge - “m'agrada que hi hagi un cert descontrol”, comentava Mestres passejant-se entre el centenar curt d'assistents mentre els minuts passaven - el quartet liderat pel saxofonista Albert Cirera, Cirera & Tres Tambors, que després de vàries metamorfosis ha acabat prenent forma al costat deMarco Mezquida (piano), Marko Lohikari (contrabaix) i Òscar Domènech(bateria), donava el tret de sortida del festival interpretant gran part del seu primer disc, “Els Encants” (Fresh Sound New Talent, 2012). No li ha resultat fàcil debutar com a compositor i lider de la sevapròpia banda al saxofonista, músic que fins ara havia brillat comjugador d'equip (Nelson Project, Land Space, Spice Berberechos, CanFalanga, etc.) amb una especial sensibilitat per a adaptar-se a estilsi a registres. "És la meva virtud i el meu defecte”, comentava sobreaquesta flexibilitat, potser resultat d'un excés de passió per lamúsica més que d'una manca d'objectius.

"Els Encants" és un disc farcit d'història del saxo jazz molt ben digerida, sense artificis innecessàris, i això mateix és el que es va poder sentir durant el concert però sense dubte els temes van sonar amb una trempera diferent - per què els músics no graven més discos en directe? -, amb una organicitat i flexibilitat rítmica que a vegades fregava latemeritat i donava vida i omplia d'adrenalina uns temes que moltesvegades tan sols semblaven una estructura que es farcia amb música fetaal moment. Hi ha moltes formes de composició, sense dubte.

Mentre Lohikari i Domènech es mantenien maleables però sòlids com a secció rítmica, Mezquida i Cirera establien un diàleg intens, de grans solistes, tema rera tema que mantenia a ratlla la previsibilitat harmònica i que va tenir alguns punts àlgids com l'explosió expresiva de la balada "8.1" i el final free de "Paco el Bala", on a més el pianista es va marcar un solo rockanrolero gairebé kamikaze. Abans, però, van moure's amb soltura del bracet de Coltrane a "De mars i rius", tema amb el que van començar el concert i que ja va posar a tothom en tensió. També van sonar “Panallet Song” - peça inèdita - i "Infeccion", de pura tradició freejazzera hereva d'Ornette Coleman i germana de contemporanis com els escandinaus Atomic. El concert es va rematar amb una altra balada plena de textures (“Beautiful”) que va desenvocar en “Tantra”, la peça final, amb Mezquida gairebé flirtejant amb el minimalisme de Philip Glass i a on Cirera va anar més Cirera que mai, respirant, construint, caminant, caminant, respirant, sense por a la melodia.

La nit va continuar amb el també quartet Trakas, amb Juan de Diego (trompeta, flugelhorn), Jordi Matas (guitarra elèctrica), Caspar St. Charles (bateria) i Txema Riera (hammond), en substitució d'Abel Boquera, el teclista habitual. En contrast amb l'actuació anterior, tot i tenir un repertori més plenament groovero, ballable i hard boper, Trakas van tenir dificultats per donar fluidesa a la música, en part degut al fet d'actuar a l'aire lliure sense la pressió sonora que necessiten certs registres.

Amb un de Diego un pèl descafeinat pel que ens té acostumats, Matas i Charles van ser els autèntics pals de paller d'un set treballat i lluitat que al final va aconseguir contagiar bon rollo i fer moure caps i peus. El set list va ser pràcticament calcat al de la presentació del disc a la sala Jamboree un parell de mesos abans: “Todos a una” - un fantàstic tema 100% Lee Morgan, època Blue Note -, “Fukushima” - que va sonar desapassionada -, “Carril Bici” - una altra descàrrega groove amb un Matas que tot i l'espessor va acabar fent un solo de guitarra magnífic després de lluitar-lo amb perseverància -, “Erbestea” i  “Calçotsalda” que van servir per a remuntar la jugada i deixar un millor sabor de boca.

David Soler va rematar la jornada amb Frankament, el seu projecte en solitari de música electrònica improvisada amb el qual s'ha llençat a la piscina gairebé sense experiència en directe en aquest tipus de formats. Volia treballar amb soroll, amb textures, amb efectes, i allà s'hi ha tirat de cap. Un aplaudiment! Malalt dels pedals, amplis i tota mena de gadgets, el guitarrista va anar recorrent l'enorme arquitectura d'aparells que com una mena de torre de babel, oferien infinitats de llenguatges i possibilitats però amb el perill latent de la confusió i que la mateixa arquitectura guanyés a la musicalitat. I, sí, la confusió va semblar regnar gran part del set, massa llarg, amb algunes errades tècniques que van entorpir el discurs, però va s'hi van trobar moments de lucidesa, precisament quan davant de la infinitat, Soler aplicava l'essència del rock, d'allò del "menys és més", que tan bé sap aplicar en altres formacions com Denga o Libera Quartet.


Text: Olga Àbalos 
Fotos: Assumpta Burgués

Crítica del dissabte 28: "Totes les músiques", per Martí Farré.

jueves, 28 de junio de 2012

CLAN FALANGA AL POCKET CONCERT #10 DE BAD MUSIC 2.0.

Bad Music Jazz despedim la nostra primera temporada amb Clan Falanga, una formació de gala 


D'esq. a dta: A. Cirera, C. Falanga, J.P. Balcácar, A. Vilar, P. Villar
Com en el passat mes de febrer, els amics de Bad Music 2.0. tornen a confiar en el jazz per enregistrar un concert ad-hoc per el programa de televisió Badmusic Tv. Si durant els mesos d'hivern va ser la comandita Black In Blue la que ens va delectar amb una sessió d'antologia, de la qual en podeu gaudir de la primera part aquí, amb l'arribada de l'estiu són els ritmes fílmics de cinema negre els que sonaran des de l'escenari del Centre Cultural Collblanc-La Torrassa, a on compareixeran els amics del Clan Falanga, una formació de recent creació, sorgida a l'"off" comtal, de sales com el Robadors 23.
El bateria Carlos Falanga, el líder d'aquesta formació, és, entre d’altres mèrits, un dels músics més emblemàtics del jazz que es factura a les catacumbes del jazz barceloní. És company de viatge de Marco Mezquida, Josep Tutusaus, Hugo Astudillo, Marko Lohikari o els membres d’aquesta quadrilla d'alçada que ens ofereix una nova lectura de la banda sonora de Els Intocables. La música que el cèlebre Ennio Morricone va escriure pel film de Brian de Palma passa pel sedàs dels corrents més heterodoxes del jazz i la lliure improvisació.  
Clan Falanga és també un quintet conformat per autèntics mestres de les noves generacions del nostre jazz; músics que, a banda del seu ingent currículum, destaquen per la originalitat del seu toc, la profunditat del seu discurs i, sobretot, per la una extraordinària versatilitat, fruit d'una més que lloable obertura de mires. Clan Falanga són:

Carlos Falanga (bateria)
Miquel "Pintxo" Villar i Albert Cirera (saxos)
Andreu Vilar (vibràfon)
Juan Pablo Balcázar (contrabaix)

El concert se celebra demà 29 de juny, a les 8 del vespre, al Centre Cultural Collblanc-La Torrassa (L'Hospitalet). Preu: 5 €. Hi ha un servei de barra a preus més que raonables.
Recordeu que aquí podeu escoltar el darrer programa de la temporada, amb una entrevista a la cantant Lucía Pulido. 

miércoles, 27 de junio de 2012

Bad Music Jazz #38


Escolta'l AQUÍ! (o al quadre de la marge dreta del blog)

Tracklist
-Tete Montoliu & Jordi Sabatés, "Ligeia" —del disc Vampyria (Basf, 1974). 
-Pablo Selnik & Marco Mezquida (feat. Carme Canela), "Elemento frágil" —del disc Miscelania núm. 2 (Quadrant, 2012).
-Erik Friedlander & Lucía Pulido, "Quiero apenas" —enregistrament en directe a Vancouver (2005).
-Lucía Pulido, "Las cuatro palomas" —del disc Luna menguante / Waning Moon (Adventure Music, 2008).
-Lucía Pulido, "Por qué me pegas" —del disc Por esos caminos /Journeying (Ojo de Música, 2011).
-Lucía Pulido, Fernando Tarrés & La Raza, "Cholita traidora" —del disc Songbook I (Beliefs) (BAU, 2006).
-Lucía Pulido, "María que iba en el mar" —Del disc Luna menguante / Waning Moon (Adventure Music, 2008).


Entrevista a... Lucía Pulido, extraordinària cantant colombiana que viu i treballa a Nova York, coneguda per barrejar elements del folklore sud-americà amb el jazz més heterodox. Ens parla del seu trio barceloní, de la seva trajectòria a Nova York i de l'encontre de la música tradicional d'Amèrica Llatina amb el jazz, entre d'altres temes. 


Lucía Pulido

I per acabar... "Ivitation au voyage", de Tete Montoliu & Jordi Sabatés —del disc Vampyria (Basf, 1974).

Moltes gràcies a tots els que heu fet possible aquesta primera temporada de Bad Music Jazz! Ens veiem al setembre a Scanner Fm! 
Ah, i recordeu que el proper divendres 29 de juny teniu una cita al Centre Cultural Collblanc-La Torrassa (L'Hospitalet) amb el Clan Falanga. Més informació aquí

miércoles, 20 de junio de 2012

Bad Music Jazz #37

Escolta'l AQUÍ! (o al quadre de la marge dreta del blog)

Tracklist
-Clan Falanga, "Al Capone" —enregistrament en viu a la sala Robadors 23, a Barcelona (2012). 
-Celano/Baggiani Group, "Potato Boy" —del disc Alienology (Trytone, 2012).
-Ramon Fossati Glowing Trio, "Kaleidophonic" —enregistrament inèdit (2012).
-Ramon Fossati Glowing Trio, "Rêverie de mai" —enregistrament inèdit (2012).
-Ramon Fossati, Toni Solà & The Ignasi Terraza Trio, "The Black Key" —del disc de títol homònim (Swing Alley, 2007).
-Five in Orvit, "Chicken" —del disc FrEaKs (Fresh Sound New Talent, 2010).
-Ramon Fossati Glowing Trio, "Tribulus Terrestris" —enregistrament inèdit (2012).

Entrevista a... Ramon Fossati, magnífic trombonista que viu a cavall de París i Barcelona. Ens parla del seu darrer projecte, el Glowing Trio amb Horacio Fumero (contrabaix) i David Xirgu (bateria), de la seva trajectòria i de l'escena parisina, entre d'altres temes. 


Ramon Fossati       Foto: Daniel Mordzinski

I per acabar... "Arroz con leche", de Sabu Martínez & Sahib Shihab —del disc Winds & Skins: The Swedish Radio Recordings 1978 (Mellotronen, 2008). 

miércoles, 13 de junio de 2012

Bad Music Jazz #36

Escolta'l AQUÍ! (o al quadre de la marge dreta del blog)

Tracklist
-Supersilent, "C-2.1" —al disc col·lectiu Le Jazz Non - A Compitation Of Norwegian Noise (Smalltown Supersound, 2001). 
-Juan de Diego Trakas, "Catçotsalda" —del disc Erbestea (Errabal, 2012).
-Juan de Diego Trakas, "Erbestea" —del disc de títol homònim (Errabal, 2012).
-Juan de Diego Trakas, "Todos a una" —del disc Erbestea (Errabal, 2012).
-Juan de Diego Freaky Trio, "Kea" —del disc de títol homònim (Artimaña Records, 2003).
-DeDiego Brothers, "San Blas Blues" —enregistrament en viu a Bilbao (2011).
-Juan de Diego Trakas, "Fukushima, mon amour" —del disc Erbestea (Errabal, 2012).

Entrevista a... Juan de Diego, il·lustre trompetista de la comandita basca del jazz barceloní. Ens parla del seu darrer treball, Erbestea, i de la seva prolífica trajectòrica, entre d'altres temes.
 
Juan de Diego        Foto: juandediego.com
I per acabar... "Shulie a Bop", interpretat per Sarah Vaughan —del disc Swingin' Easy (Emarcy, 1957).