viernes, 18 de mayo de 2012

HONEY EAR TRIO: UN PEDAÇ DE BROOKLYN A LA PLAÇA REIAL


El trio novaiorquès actua demà dissabte al Jamboree, a les 20 i 22 h.

D'esquerra a dreta, Rene Hart, Allison Miller i Erik Lawrence.
Els aficionats al jazz més subterrani saben —o intueixen— que quan recalen a Nova York és recomanable, a banda de visitar determinats temples del l’undergound jazzístic de Manhattan, atansar-se als clubs de Brooklyn, o almenys interessar-se per l’ambient jazzístic d’aquest popular districte novaiorquès. Brooklyn és l’indret que als 90 va donar nom a una forma de fer jazz, a una generació de joves intèrprets que estaven capgirant l’escena de la ciutat dels gratacels i, en general, renovant el llenguatge del gènere. Tal vegada així és com es va concebre aquest fenomen en aquest racó de món, en una època en que sovintejaven les relacions entre jazzman emergents de Barcelona i Nova York, i alguns músics nord-americans viatjaven a Europa amb la ciutat comtal com a destí. Anys més tard, fins i tot es va parlar d’un hipotètic “pont entre Nova York i Barcelona”, una afirmació cofoia, quan no directament falsa, si parem atenció a les enormes diferències de tot tipus entre la capital mundial del jazz i la nostra petita escena perifèrica.
Lluny de les discussions bizantines sobre els presumptes vincles jazzístics entre la capital catalana i la ciutat de la Costa Est, o sobre l’adequació del terme “Brooklyn” per a definir un determinat estil, Eric Lawrence, Rene Hart i Allison Miller, els membres del Honey Ear Trio, creen la seva música a aquest barri, a on toquen en clubs com el Littlefield o el Barbes, que segurament pertanyen al que en termes culturals a Nova York es coneix com a l’“Off” —per no dir l’“Off Off”—. El saxofonista Lawrence, fill del fundador de la New School Arnie Lawrence, és un bufador versàtil, de registre cruixidor, que beu tant del groove, com del jazz o, directament, les músiques improvisades. El contrabaixista Rene Hart, sideman de George Russell i Chris Cheek, destaca per les robustes línies que basteix. Per la seva banda, Allison Miller, a més de ser la bateria de la cantautora Ani DiFranco, és una manetes del compàs que apuntala amb solidesa qualsevol seqüència que li posin al davant.
Inquiets, dinàmics, amants de diferents escoles jazzístiques —i d’altres gèneres—, Lawrence, Hart i Allison constitueixen un tradicional trio de saxo, contrabaix i bateria, és a dir, sense instrumentació harmònica, però que en aquest cas beu de llenguatges tan diversos com el swing, el rock, el soul, el folk i, fins i tot, el jazz d’avantguarda. La seva és una música plàstica, intensa i introvertida, eixordadora i xiuxiuejant, abassegadora i detallista. Un immens riu de registres, amb torrents i meandres, salts i aigües tranquil·les. Mel en les oïdes: dolça i viscosa alhora.
El futur —o potser el present és en el contrast sense embuts. I ve de Brooklyn. No ho dubtin.   

Text: Martí Farré.

No hay comentarios:

Publicar un comentario