lunes, 17 de septiembre de 2012

UN NORD DIFERENT


El 12è Festival de Jazz de Girona va arrencar ahir amb un concert de Benny Golson.

Amb la presència ahir del llegendari saxofonista Benny Golson i el seu quartet titular —única actuació a Espanya de la seva actual gira amb aquesta banda— va arrencar ahir el 12è Festival de Jazz de Girona. Elisabet Raspall & Chris Cheek, Jeff Ballard Fairgrounds, David Soler i Duot són algunes de les propostes d’un certamen que cerca l’excel·lència per sobre de la suposada aposta segura. És un certamen que us explicarem aquesta setmana en el primer programa de la nova temporada de Bad Music Jazz, a Scanner Fm.  

Benny Golson ahir a Girona   Foto: Festival de Jazz de Girona
Si hi ha alguna àrea a la península farcida de festivals de tota mena i condició sens dubte és la de les comarques gironines. De Perelada a Sant Llorenç de la Muga, de març a octubre, casinos, places, jardins, platges, ermites prepirinenques, lleres o pantans semisecs acullen certàmens de pop “independent”, lied, cançó, poesia o glories tronades de la cançó lleugera. I amb tanta oferta hom anhela una trobada de petit-mig format dedicada al jazz en tots els seus vessants, poc concessiva —per no dir gens— i cuinada des l’estimació a aquest gènere diví. Una cita que, a més, aposti clarament per promoure tan les propostes més engrescadores del jazz internacional com les del jazz subterrani de casa nostra i, ah, amb la visita d’algun tòtem del jazz de tots els tems. És el que succeeix habitualment a la ciutat de Girona durant les primeres setmanes de tardor, a través d’un festival amb 11 edicions a l’esquena, per on han desfilat figures de la categoria de Bill Frissell, Joachim Kühn, Ken Vandermark amb Havard Wiik, Ron Carter, Brad Mehldau, The Bad Plus, Steve Swallow, Carla Bley, Romano-Sclavis-Texier i, a nivell nacional, Augstí Fernández, Giulia Valle, Vicenç Solsona, Celeste Alías o, com no, el Girona Jazz Project.
Enguany, tot i el jou de les obscenes retallades i apujades de l’IVA, el festival gironí presenta un cartell tal vegada més modest que el d’altres anys, però sense perdre pistonada. “Girona inspira jazz” diuen a la seva propaganda.

Clàssics, contemporanis, rars i popjazzistes
A banda de la visita estel·lar de Benny Golson, el certamen gironí ofereix la revisió de l’obra de dos grans clàssics de la història del jazz: Carme McRae (23 de setembre) i Thelonious Monk (26 de setembre). El duet conformat pels gironins Irma Gala (veu) i Àlex Carbonell (piano) presentarà una selecció de peces de la controvertida vocalista. Per la seva banda, el trio format per Guillem Callejón (guitarra), Jordi Mestres (contrabaix) i Ricard Parera (bateria) interpretarà un curiós homenatge a Thelonious Monk en formació de guitar trio.
Elisabet Raspall i Chris Cheek   Foto: www.elisabetraspall.com
El primer plat fort —després del concert inaugural, es clar— serà el duet conformat per Chris Cheek, al saxo, i Elisabet Raspall, al piano (19 de setembre). Companys de viatge, Cheek ja va col·laborar amb Raspall al disc Triangles (Fresh Sound New Talent, 1996). Va repetir el 2010 amb el disc Plujazz (Raspall Records) i, recentment, en el CD a duet El petó / The Kiss (Raspall Records), que presentaran a Girona. Paisatgístic, preciosista i parsimoniós són alguns dels adjectius que, en certa manera, defineixen la música sensorial que practiquen Raspall i Cheek. El petó és un treball que evidencia la forta complicitat entre la pianista referent del jazz nacional dels 90 —i actual— i el músic de la generació revelació de la ciutat dels gratacels durant els 90, col·lega de Kurt Rosenwinkel, Joge Rossy i Seamus Blake, entre d’altres.
Jeff Ballard   Foto: Lourdes Delgado (MW Artist Management)
Un altre figura representativa de la lleva dels 90 és Jeff Ballard, bateria que hem pogut escoltar darrerament al Jamboree en companyia de Lionel Loueke i Miguel Zenón, i com a membre del grup Fly. A la sala La Planeta (27 de setembre) compareixerà amb el projecte Fairgrounds —completat per Lionel Loueke, a la guitarra, i Anders Christensen al contrabaix—. Cercador de noves sonoritats, creador de polirítmies sorprenents, juganer amb el món de la percussió “ètnica”, Ballard, referència obligada per a molts bateries, obsequia a la parròquia amb una descàrrega rítmico-melòdica de proporcions gegantines. És la mateixa andanada subtil que ha posat i posa al servei de Brad Mehldau, Joshua Redman, Guillermo Klein o Mark Turner.
Duot   Foto: Hot Blues Igualada
En capítol de rars —entenent per “rar” tot allò que no s’ajusta als principis de l’ortodòxia jazzística, que des de Bad Music Jazz repudien de forma activa— cal esmentar un parell de propostes singulars: Frankament (28 de setembre), un solo de guitarra de David Soler amb tota una munió d’efectes de tot tipus, i Duot (30 de setembre), el duet free d’Albert Cirera (saxo) i Ramon Prats (bateria), amb un nou disc al sarró, Cactus (Repetidor). Si l’un, Soler, recorre als enginys de l’electrònica per forjar el seu particular univers sonor, farcit de registres entrecreuats, els altres, Duot, dialoguen en forma d’udols, grinyols i xiuxiuejos des de la més absoluta nuesa. Ambdues són propostes de risc, representatives dels diferents accents de la nostra escena perifèrica.
El festival acabarà amb el grup Verd I Blau (4 d’octubre), proposta amable de pop jazz a les mans d’un combo amb la novíssima saba del jazz català. Encapçalat pel baixista banyolí Vic Moliner, Verd I Blau reuneix un seguit de músics joves en alça: la cantant Judit Nedermann, el guitarrista Adrià Plana, el pianista Xavi Torres i el bateria Andreu Moreno. Presentaran Un fràgil corall (autoeditat), amb lletres de Sandra Prat i el propi Moliner.
A Bad Music Jazz us oferirem una entrevista amb Francesc Ubanell, director del certamen i membre també del Girona Jazz Project. Serà en la primera emissió de la segona temporada de Bad Music Jazz, aquesta setmana.
Més informació sobre el certamen aquí.

Text: Martí Farré.

jueves, 6 de septiembre de 2012

MAAL ENSEMBLE, POCKET CONCERTS #11

Amb l'estrena de la segona temporada de Bad Music Jazz a Scanner FM, tornen els "concerts de butxaca" al Centre Cultural Collblanc - La Torrassa (L'Hospitalet). 

El proper 21 de setembre, el saxofonista i clarinetista Agustí Martínez (Barcelona, 1960) ens presentarà una nova metamorfosi del Maal Ensemblre, el projecte que des de 2003 usa com a banc de proves personal per anar explorant la combinatòria entre la música composada, la improvisació lliure i la improvisació conduïda. 

El mateix músic recorda els inicis de la formació. "El grup va néixer per fer un concert puntual i érem, crec, el Jose Luis Redondo, Jaume Vilaseca, David Parras,... En un principi la meva idea era intentar que en el grup hi haguessin músics que també fossin compositors per tocar la música de tothom, però al final ha acabat sent només la meva música. I des de llavors he anat usant el grup cada cert temps". I també desde llavors han anat passant tota mena de músics que han anat encaminant la música en aquell espai indefinit però ric on conflueixen el free jazz, la  música contemporània i la improvisació.


La versió que ha preparat Martínez pel Pocket Concert #11 estarà formada per un quartet de cordes amb Joan Gerard Torredeflot (violí), Noemi Rubio (violí), Laura Resina (viola) i Alba Haro (violoncel), quartet que ja l'ha acompanyat en anteriors ocasions, pel bateria Daniel Levy, un altre habitual col·laborador, a més del propi Martínez al saxo alt, al clarinet i a la direcció.“Aquesta vegada he afegit la bateria perquè el so no quedi tan condicionat per la presència de les cordes, que donen la sensació més de música contemporània que de free jazz”, explica el saxofonista, qui confessa que cada vegada tendeix a voler tocar i composar amb "menys notes" i cita a Morton Feldman com a compositor de referència en aquest procés. "La bateria tant pot fer de percussionista com també tenir una vessant més de free jazz, i així aquest toc [de jazz] no es perd”.

Els Maal Ensemble interpretaran dues peces escrites - una d'elles anomenada "Pocket movie", ja interpretada anteriorment només en formació de quartet de cordes - i la resta de concert estarà basat en la composició dirigida mitjançant el llenguatge del "sound painting", que Martínez va adoptar després de participar en la orquestra de Walter Thompson, ideòleg d'aquest sistema de signes, i que al llarg dels anys ha anat adaptant en funció de les necessitats de cada composició i afegint-hi signes de la seva pròpia collita.

Per cert, què significa Maal Ensemble? "Estava esperant a que em fessis aquesta pregunta! Doncs 'Maal' significa 'Música Arriesgada Abierta y Libre'. També pot ser "Música Aleatoria...' Pot significar moltes coses...", aclareix Agustí Martínez qui reconeix tota una declaració d'intencions del que vol i pretén ser aquesta formació en el nom que va triar ara ja fa gairebé 10 anys. 

Text: Olga Àbalos.
Fotos: Maal Ensemble.